La història d’Un fràgil equilibri és la història d’un control absolut. Així es representa l’obra d’Edward Albee i dirigida per Mario Gas al Teatre Lliure de Montjuïc. Albee, fan incondicional de S.Beckett o Harold Pinter, diu deixar-se influenciar per cada una de les obres que pot haver vist i que formen part de la seva experiència, en una entrevista feta el 2005 per Stephen Bottoms, per a The Cambridge Companion to Edward Albee. Amb Un fràgil equilibri Albee ens posa un mirall al davant, buscant sacsejar l’espectador amb la més pura i comuna quotidianitat. L’espectacle, i dic espectacle perquè Albee entén el teatre com un “artifici absolut i total”, se’ns presenta amb espectadors a quatre bandes, que fa que els personatges quedin retratats entre les quatre parets de públic, com si aquest fes de paret de la casa, i s’infiltrés així dins la vida dels personatges.
Com a espectadors tenim la sensació de pervertir la intimitat d’aquesta família que, per sorpresa de tots, serà trasbalsada per l’arribada a casa dels seus millors amics. La bogeria que va creixent en silenci dins les ments dels personatges, la calma aparent que intenten mantenir, queda contrastada amb la figura inquieta, activa i reivindicativa de la filla, que tot i el seu temperament, s’haurà de resignar com tothom a la nova situació. D’altra banda, el personatge de Claire, germana de la protagonista Anges (Rosa Novell) mostra una nova cara de la bogeria sota els efectes de la beguda, i així cada un dels personatges se’ns presenta amb una “bogeria per explotar” que anirà desenvolupant al llarg de l’obra, deixant-nos al descobert les seves manies, temors i pors més profundes.
Quin és el tema de l’obra? Sota la llum de penombra en què es desenvolupa tota l’obra, la por predomina a la sala. La por psicològica, “el no-res”, el buit que no es pot palpar, que es troba en l’aire o la solitud dins de cada individu, accentuen la frivolitat de la sala. Aquesta mateixa freda sensació s’ajuda també de l’escenografia i la llum de la sala. En primer lloc, l’escenari el forma una piscina enfonsada al terra, on la rajola destaca la fredor de l’ambient. Els mobles amb vidre i pell fosca, contribueixen a crear aquesta sensació, així com la llum que apareix de forma directa sobre els personatges, deixant en plena negror la resta de l’espai, o enfoncant tan sols punts molt concrets on es desenvolupa l’acció. Una llum groga i clara, sí, però clarament un focus creador de suspens i desconfiança. D’altra banda, la caracterització dels propis personatges encerta de ple les accions que viuen: les camises són fredes! Per casa s’ha d’anar còmode! I aquí la perfecció de cada un d’ells fa que se’ns apareguin encara com a més distants. La mateixa Claire podria sortir directament a desfilar d’una banda a l’altra de l’escenari, amb els pantalons verd botella de Zara i les sabates de taló marrons. I el soroll dels talons! El clac – clac – clac d’una banda a l’altra de la sala, barrejat amb els clincs clincs del Whisky, (més vidre, més fred!) fan que tot el conjunt produeixi una amarga sensació de còmoda incomoditat en l’espectador.
Albee fa un atac a la quotidianitat, introduïnt un element gairebé inverosímil dins la més corrent normalitat, d’una família normal, amb uns problemes normals, amb una casa normal, i amb una vida normal. De quina manera ens pot sorprendre l’estrany dins de la nostra pròpia casa? Atemptar contra allò més nostre, més íntim, més càlid, com és la nostra llar, la nostra ment, és el crim més dur, el crim pscicològic. (I tampoc anem més enllà; ens reservem l’exageració per Virginia Wolf!).
Rosa Renom (en primer pla) i Albert Vidal en un moment de l'obra / © M. Estarriola.
Com crea l’obra Edward Albee?
“Usted conoce esta vieja historia… creo que es una de las fábulas de Esopo, o tal vez no, tal vez sea un relato chino, la historia sobre ese animal tan inteligente que vio un ciempiés que no le gustó. Dijo: “¡Dios mío, es sorprendente y maravilloso cómo caminas con esos cientos y cientos de patas! ¿Cómo lo haces? ¿Cómo consigues que todas ellas se muevan de esa manera?”. El cienpiés se detuvo y pensó y dijo: “Bien, primero muevo la pata delantera izquierda y después…” y siguió pensando un rato y ya no pudo moverse”.
E.Albee defineix el seu procés de creació a través d’aquesta fàbula, dient que sense saber ben bé com, les històries que escriu es troben dins el seu cap durant molt de temps abans de ser plasmades en paper. Després d’uns sis mesos d’haver pensat “sobre” les obres, de recrear dins la seva ment els ambients on viuran els seus personatges, sense saber ben bé com i de la mateixa manera que el centpeus, les pot escriure. Albee busca fer canviar “el temperament” del públic, remoure’ls per dins, remoure allò que són i allò que fan, i creu en l’obra “total”, on el teatre no és tan sols literatura sinó que cal tenir en compte cada aspecte que el forma, fet pel qual les seves obres són una anàlisi amb bisturí de la societat, un detall vist amb lupa, un batec en moviment.
L’obra es pot veure al Teatre Lliure de Montjuïc, a la Sala Fabià Puigserver fins el 27 de novembre.
Like this:
Like Loading...
