Una vella, coneguda olor

Trasllat enrere en la quietud del temps. Ens agafem a les butaques i ens deixem endur cap a la Barcelona dels canvis, la Barcelona que encara és un poble gran, els carrerons estrets i els patis interiors. I dins d’un d’aquests patis interiors ens hi quedem per tota l’obra. Josep Maria Benet i Jornet descriu, amb el tacte i els colors de la llum, l’ambient i les sensacions, el dia a dia de la gent normal que viu rere les quatre mateixes parets durant tota la vida i que un dia, sense més, s’han de plantejar la vida fora d’aquelles quatre parets. La història de la Maria és doncs, més que una història de paraules, una història del que la noia sent, pateix, escolta, i viu entre els balcons i les veïnes xafarderes. És una història de silencis, de quoitidianitat. L’escenografia simple i complexa a la vegada, plena de detalls, i el vestuari dels personatges, són sens dubte els millors acompanyants de l’espectador al llarg de l’obra. En cada moment, un no sap cap on mirar, i les escenes principals se sobreposen amb aquelles més aparentment secundàries, com el veí ja gran que surt cada dia a fer els seus estiraments al balcó. El silenci de l’home plasma encara millor el lema “No hi ha papers petits, només actors petits”, i fa que l’espectador pugui concentrar-se durant tota l’obra en ell, i sense paraules, pugui entendre tota l’obra. La veïna xafardera per excel·lència no pot faltar, i estarà al peu del canó durant tota l’obra, així com els altres estereotips que qualsevol de nosaltres pot trobar obrint les cortines del balcó de casa: la maltractada i el seu silenci i impossibilitat de fer res per canviar les coses, el noi que portarà a la nostra Maria pel camí de l’amargura, l’amiga no-amiga, i la mare protectora i cansada d’haver-s’ho de fer tot ella sola.

Josep Maria Benet i Jornet presentava Una vella, coneguda olor, el 1964, formant part de la coneguda “triologia de les olors”, juntament amb Baralla entre olors (1981) i Olors (1999/2000). Així tornem a veure com l’olor i els sentits més enllà d’allò més físic, és el que agafa més importància en l’obra. Més enllà de les parets, dels balcons i les finestres, hi ha totes les vides d’aquestes personetes que, com ninots moguts amb fils en un teatre, han anat construint la seva vida, sense plantejar-se massa res, sense intentar sortir-ne. Què passarà quan els diguin que tot allò s’acaba? Així Maria s’enfrontarà amb els seus dubtes i es plantejarà la vida com no ho havia fet abans. Voler escapar, voler marxar, voler sortir d’allà… però quan et diuen, va, si vols pots volar, aleshores, qui s’atreveix? Ens endinsem doncs, dins la intimitat més íntima dels nostres protagonistes, dins els seus maldecaps quotidians i dins els seus sentiments, tactes, i olors; ens endinsem doncs, dins la seva vida més personal i íntima: qui pot percebre allò que olorem a part de nosaltres mateixos?

Dirigida per Sergi Belbel, es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional fins el 27 de novembre.

(Fotografia de David Ruano)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: